Recapitulem: acabem d’enlairar de Gènova a les 18 h, i pels pèls, ja que el compressor d’aire no carrega al màxim i el sistema d’arrencada per aire té una fuita. El GPS marca unes 3 hores de vol, encara que tractant-se del corredor costaner del sud de França, pot ser un càlcul poc fiable. L’ocàs, a les 21h30.
En el segon tram em toca anar com a PIC a mi. Volo únicament amb el Garmin 296, ja que tant l’iPad com el Galaxy S7 s’han quedat sense bateria. Mal moment, ja que si bé la navegació no és complicada, ja que és anar seguint la costa, els canvis de freqüència són constants, i hi ha força zones restringides al vol.
La part italiana del viatge passa molt ràpida. Aquí està Albenga. Podríem haver arribat al primer salt, però millor no haver arriscat.
En arribar a França comencen els corredors visuals que obliguen a passar diversos minuts per sobre de l’aigua a baixa altura, cosa que no agrada a cap monomotor, però encara menys en un acrobàtic, amb una taxa de planeig molt dolenta i un comportament de motor aturat encara pitjor (l’hèlix del Sukhoi llança una gran quantitat d’aire sobre les superfícies de control, així que una parada de motor fa que les característiques de pilotatge de l’avió empitjorin notablement, i cal buscar una velocitat de planeig bastant alta).
Per sort, els controladors francesos són comprensius i de tracte exquisit:
HA-YAS: Quant de temps hem de mantenir 500 peus sobre el mar?
Controladora: Quina altitud requereix?
HA-YAS: Quant em pot donar?
Controladora: Li anirien bé 1500 peus?
HA-YAS: Fabulós. Gràcies.
Anem passant de corredor en corredor, creuant-nos amb alguns helicòpters de camí a Mònaco i fent una correcció de rumb per allunyar-nos més de l’aeroport de Niça. El vol va transcorrent sense problemes, amb un ull en el mesurador de combustible, que segueix sense marcar correctament, i un altre al d’ETA del GPS.
La veritat és que segueix donant-nos una hora d’arribada anterior a l’ocàs, però encara ens queden zones bastant complicades, així que em vaig fent a la idea de dormir a la Cerdanya o a Empuriabrava, per si de cas. Tinc un viatge a Madrid l’endemà, així que no és que em vagi bé, però és preferible trencar la fixació mental d’arribar a destí passi el que passi.
Abans de Montpeller ens demanen que reciclem repetidament el transponder, cosa que ja havia passat en el primer tram del viatge, però al no haver-nos notificat cap problema posterior, no li vam donar importància. No obstant això, a Montpeller ja ens ho deixen clar: el tercer dígit del transponder respon el que li dóna la gana, no el que vam marcar. Finalment, ens demanen canviar a 7000 i sembla que així el que responem coincideix amb el que setegem.
Passat Montpeller control no ens fa gaire cas, així que anem passant per on podem sense trepitjar zones restringides i sense notificar canvis de zona de control. Al cap i a la fi només aconseguiríem que ens assignessin un altre codi transponder, que veiessin que no responíem bé, i tornar a 7000.
Des de Marsella el tram se’m fa etern. La ETA del GPS no para de fluctuar, i entre la gestió ‘a estima’ dels dipòsits, el tema del transponder, i el seient sense coixí, amb el cul sobre el dur, dur, duríssim metall (amb el coixí del Sukhoi, el casc em toca amb la cúpula), de l’únic que tinc ganes és d’arribar a on sigui.
Després d’un tram inacabable des de Marsella a Perpinyà vorejant al límit la seva CTR, encarem la Jonquera i d’aquí, per la trocha a Sabadell.
Des Perpinyà, donat el rumb més o menys directe a Sabadell, l’ETA del GPS s’ha clavat a les 21h, així que seguim amb certa tranquil·litat de saber que, si no hi ha problemes, arribarem a temps a destí i amb 30 minuts de marge sobre ocàs.
Els dipòsits de les ales ja fa temps que marquen un quart i s’il·lumina l’avisador de menys de 100L en les ales. El principal tot just puja de la meitat, com en tot el viatge. Queden menys de 30 minuts de vol, així que encara que s’acabessin els dipòsits alars, amb el principal hauríem d’arribar. Tot bé.
Arribem al punt Eco de Sabadell. No hi ha trànsit i ens donen directe a força esquerra de la 13. Ja gairebé estem.
En aquest moment em passa pel cap la famosa cita de l’astronauta Alan Shepard abans d’enlairar al Freedom 7: “Senyor, no deixis que la cagui”. Al cap i a la fi han estat 2 anys sense aterrar l’Sukhoi, porto 6 hores de vol sobre, i el cul adormit.
Per sort, no se m’ha oblidat, i com sol passar en aquestes ocasions que estàs especialment preocupat per com faràs l’aterratge, surt perfecte (el següent sol ser el dolent).
Vam rodar a pàrquing, on ens espera Marco per guardar l’avió. Apaguem el motor. Silenci. Carles i jo ens donem la mà. Aconseguit!
En resum, ha estat un vol sense incidents més enllà de les molèsties ocasionades pels temes mecànics, i tot i que les 6 hores en un sol dia s’acaben fent pesades, no em faria res repetir-ho en el futur. Encara que això sí, amb un coixí còmode sobre el seient.
El Sukhoi 29 de Carles Martí ja està a Sabadell, i és un avió que recomano provar a tothom que vulgui saber el que és l’acrobàcia en estat pur. Potser no sigui tan elegant com un Extra 300, però és una bèstia única al món: la violència de la reacció als comandaments. El motor radial de 400HP … és com si en MotoGP competissin les Harley-Davidson … i guanyessin.
Si vols provar-ho, dirigeix-te a oficines de l’Aeroclub i et diran com fer-ho.
