No hi ha espectacle sense seguretat
Un cop més he tingut el plaer d’assistir a la convenció del consell de festivals aeris europeus (EAC), que ha tingut lloc a Mellieha, Malta, del 2 al 4 de març; un fòrum on es donen cita organitzadors de festivals aeris, pilots exhibidors tant militars com civils, i professionals relacionats amb aquest món: des de funcionaris d’organismes reguladors a fotògrafs i videogràfs professionals.
Tot això en un entorn immillorable, en un resort turístic al nord de l’illa de Malta on un equip de voluntaris de l’EAC vinguts principalment de Bèlgica, però també del Regne Unit o Dinamarca, feien que el procés d’acreditació i altres tasques organitzatives fossin senzilles i ràpides.
Malgrat l’impressionant nombre d’assistents (més de 150), any rere any es veuen cares conegudes, i finalment dóna la sensació de pertànyer a una gran família amb una passió comú: els festivals aeris.
La comunitat de festivals aeris europeus està clarament dominada en nombre pels britànics, no en va el Regne Unit congrega més de 270 esdeveniments durant tot l’any, fet que contrasta amb les xifres de la resta de països, que rarament arriben a les 10 cites anuals, a excepció de França que pot arribar a les 30.
La convenció de l’European Airshow Council és, sobretot, un esdeveniment social. És un lloc perfecte per fer contactes i que els organitzadors puguin veure què hi ha al mercat per a contractar, en cas dels civils, o convèncer, en cas dels militars.
Així doncs, les pauses per al cafè (coffe breaks) són un moment idoni per trobar qui t’interessa i presentar-te.
Però la convenció és també un lloc on posar en comú les experiències de tot un any de festivals aeris per millorar la seguretat en vol i l’organització de l’esdeveniment en el seu conjunt.
Així, a més de les conferències principals, es van celebrar dos seminaris, un per a directors d’exhibició en vol (Flight Display Directors, o FDD), i un altre per a pilots de reactors ràpids (Fast Jet Display Pilots), o el que és el mateix, pilots exhibidors militars d’avions de caça i atac.
Aquest intercanvi d’experiències i opinions és vital per millorar la seguretat dels festivals i de les demostracions aèries.
En el meu cas, vaig assistir al seminari de FDD i vaig poder comprovar com la legislació i la manera de treballar de les autoritats reguladores dels diferents països solen diferir bastant, i que moltes vegades el sentit comú no és prevalent a l’hora de regular determinades pràctiques dels festivals.
Per exemple, en un país es permet baixar dels 500 peus permesos per la normativa durant l’exhibició, però no durant els entrenaments, fet que suposa un risc de seguretat.
Les conferències
El programa principal consisteix en una sèrie de conferències que comencen el divendres al matí i acaben el dissabte al migdia.
Els temes van des del màrqueting dels festivals aeris fins a la seguretat en vol passant per la presentació de projectes de restauració, com el del F-104 noruec, o programes de gestió informàtica de festivals aeris.
Es tracta de mini-xerrades de 30 minuts que permeten als assistents conèixer de primera mà una mostra de les novetats dins de la indústria dels festivals aeris, de les noves normatives, etc. Com a mostra, la secretària general de la Federació Aeronàutica Internacional (FAI), Susanne Schödel, va parlar sobre els drones, les normatives associades, i la seva inclusió dins de la categoria d’esports aeris.
També va despertar força interès la conferència del “Red 10”, Squadron Leader Mike Ling, parlant del tour asiàtic dels Red Arrows i totes les vivències i problemes que es van trobar per poder volar a països com la Xina, Malàisia, Índia, o Singapur. Va quedar clar que ser pilots militars o pertànyer a un equip tan reconegut com els Red Arrows no és suficient per evitar els problemes burocràtics o les interminables esperes als aeroports de trànsit.
Però també hi ha lloc per a presentacions de delegats que vénen de bastant més lluny. Així, Jeanette Lusty va presentar com funciona l’agència d’aviació civil de Nova Zelanda i la gran col·lecció d’avions d’època que hi ha en aquest petit país, mentre que John Cudahy, president de l’International Council of Airshows (ICAS), l’homònim nord-americà de l’EAC , va parlar sobre les diferències en les mesures de seguretat entre els EUA i Europa, principalment en les trajectòries acrobàtiques amb energia cap al públic, que estan estrictament prohibides allà, però en canvi es permeten actuacions sense límit inferior d’altura.
Flanquejant la sala on se celebraven les reunions hi havia tota l’exposició de material dels diferents equips que volien oferir els seus serveis o donar visibilitat als seus festivals aeris, amb tota mena de marxandatge i reclams per atreure l’atenció, alguns bastant creatius, com les cartes de joc amb avions de la Segona Guerra Mundial que regalava (com cada any) l’asseguradora Haywards.
Dissabte a la nit se celebra el sopar de gala, on en un ambient distès es barregen en les taules pilots i organitzadors de diferents nacionalitats. El codi d’etiqueta és senzill: porta posat el que portaries a un festival aeri. Així, els pilots assisteixen vestits amb el seu mono de vol.
Durant el sopar es lliuren diferents premis: a persones o institucions rellevants dins del món dels festivals aeris o al millor marxandatge presentat a la convenció. Un cop lliurats, toca un moment molt esperat, una rifa per la qual es compren tiquets que van a parar a cobrir part de les despeses de la convenció i en la qual se sortegen regals dels diferents patrocinadors, com Breitling, la Força Aèria Belga, etc.
En resum, un cop més l’EAC ha aconseguit tornar a reunir a gran part de la família de festivals aeris europeus en un entorn distès en el qual es parla de temes molt importants per a la supervivència d’aquests esdeveniments i que permet als millors del seu camp compartir experiències per millorar la seguretat en vol i al terra.
Diem adéu per ara a Malta, ja que el 2018 la Convenció torna a Anvers, Bèlgica, abans de viatjar de nou cap al sud, ja que el 2019 es durà a terme a Atenes.
